Dolçaina i festa, Moros i Cristians i dolçaina, son paraules que actualment viuen de la mà. La xirimita, xeremita, donsaina, verinoca, i altres noms que evoquen la mateixa eina musical, sempre ha estat lligada a la festa. La dolçaina valenciana és la nostra, i durant molts anys ha sigut la gran protagonista de les festes populars dels nostres pobles i ciutats. Sense dolçaina i tabal no s’entenia la festa. Els habitants anaven ansiosos de començar amb els actes festius a esperar que vinguera el dolçainer, que portava amb ell l’alegria i les ganes necessàries per amenitzar tots els dies de festa. I aquest fet es repetia en diferents conreus de l’estat espanyol, on l’ oboè tradicional, batejat amb noms variats, ha desenvolupat aquesta tasca: Castella, Aragó, Catalunya, Navarra…
I no podia ser menys, que l’instrument tradicional valencià més característic formara part d’una de les festes tradicionals més conegudes: la de moros i cristians.
A hores d’ara els dos models de festa més estesos per la nostra geografia són les Falles de València i els Moros i Cristians d’Alcoi, escampades per la major part del territori valencià, i en un procés d’expansió que encara dura1.
Justament van surgir d’aquestes dos importants ciutats industrials del segle XIX, i la dolçaina en els seus orígens va tindre un gran protagonisme.
Les festes populars a Sant Jordi, que es celebren des de l’època medieval, contaven amb la presència de dolçaines o xirimíes d’aquella època, i no es fins l’any 1817 quan comencem a veure desfilar les antigues comparses amb una banda de música, mes o menys com les coneixem actualment. Es va tractar 1 La xaramita en Alcoi (Carles Pitarch, Bene Ripoll, 1999) d’una banda militar que posteriorment es va denominar “La primitiva”, i que va substituir a la dolçaina i el tabal com a element musical en les desfilades.
D’aquest fet en trobem diferents exemples de notes de premsa i d’altres escrits d’aquella època:
“…Esta especial circunstancia hizo que la Llana disfrutase de especiales privilegios, como el desfilar siempre en primer lugar, junto al capitán moro, y el llevar banda de música – la primera que existió en Alcoy: “La Primitiva”- substituyendo a las antiguas dulzainas y tabalets” (1817)
Art Lo que se ignora de nuestras fiestas (Llibre de Festes de 1953)
“El dia 21 de Abril , víspera de las Fiestas, se reúnen en esta ciudad de 20 a 30 músicas o bandas militares, dulzainas y atabales, de éste y demás pueblos de la provincia…”
Art de Salvador Doménech Llorens al Llibre de Festes de 1964, sobre textos de les festes de 1863.
“La comparsa o compañías (filadas) de ambos bandos se componen de un número indeterminado de indivíduos, un oficial (primer tro), un segundo cop, y un tercero (darrer tro), dos ó más sargentos y una banda de música, ó un clarín ó dulzaina y atabal”
Guía del forastero en Alcoy (1864)
Per aquell temps la música festera es basaba en la música per marxar, una música funcional destinada per a caminar en les desfilades: els pas-dobles. I no serà fins a l’arribada del segle XX on trobem els primers intents de crear una música que servisca més adequadament com a banda sonora de l’exèrcit sarraï: les marxes mores.
En 1903 s’interpreta “Marrakesh” de Gonzalo Borrachina, amb l’adició a la instrumentació de dolçaines i tabals. Es la primera referència que es fa a la utilització de la dolçaina en la Festa amb les característiques estilístiques semblants a la música festera de l’actualitat: passem de la música popular i tradicional amb dolçaina a la música per a les entrades del bàndol moro, “el paradigma de la marxa mora”:2
“…en él introdujo la novedad de dulzainas y timbales, tocados éstos por los maestros Rafael Casasempere y D. Rafael Valor, montados en 2 briosos caballos”
Heraldo de Alcoy, 26 de Abril de 1903.
Seguiran altres autors imitant composicions d’aquest nou gènere nascut, com ara A ben Amet o Marxa Abencerraje d’Antonio Pérez Verdú (1875- 1932) per a la filà que porta aquest nom, amb un èxit clamorós 3 en les festes de Sant Jordi de 1907. I en arribar al 1914 trobem la primera marxa mora com a tal que incorpora la dolçaina com a element destacat: Uzul el m’selmeim (L’entrà dels moros, composició de Camilo Pérez Monllor (1877-1947) que incorporava
[…] por vez primera en este tipo de composiciones un instrumento típico: la dulzaina o chirimía – a este instrumento encomendó la melodía, que habitualmente llevan los clarinetes, tocada por éstos a defecto de dulzainas-; también un nuevo y trepidante ritmo de percusión.4
Altres exemples els trobem fora de la nostra ciutat, com ara Mutxamel, on la peça Els Pacos (1925) va ser escrita a una sola veu de dolçaina imitant les agrupacions militars de Marrocs compostes de Al-gaitha o Zurna (oboè tradicional del nord d’Àfrica) i percussions, la qual ara es interpretada normalment per instruments de banda.
El fet que tinguem pocs exemples més de música festera amb dolçaina fins la dècada dels vuitanta és possible que es deguera a la manca d’instrumentistes que es va patir durant la meitat del segle XX, on la dolçaina va sofrir un desús i una persecussió cultural a la dictadura franquista que quasi va acabar per fer-la desaparéixer dels nostres carrers. El final del segle XIX i les primeries del XX vindran marcats per un enaltiment de la modernitat, la industrialització, la mecanització i la innovació en tots els camps de la tecnologia i de la ciència.5
2 A propósit de Benixerraix (Angel Lluís Ferrando).3 Valor Calatayud, 1976 4 Valor Calatayud, 1976 5 Historia Universal. Pérez Alicia y Vidal Marta (coor.). Ed. Salvat. Madrid. 2004. Vol. 17
Aquest ambient va fer que un instrument tant primitiu i individual com era la dolçaina, que a més estava lligada a tota una tradició popular amb un alt regust d’antigor decadent, no triomfara en la música festera.6
Els canons musicals d’aquella època de caire grandiós feia que les bandes s’engrandiren i incorporaren cada volta més instruments i més avançats tècnicament. Xavier Miralles Martines deixa caure la següent pregunta al seu article “La dolçaina i la Festa, història de encontres i desencontres”(2010): Què haguera passat si les colles de dolçainers hagueren existit en aquella època i el seu so d’un marcat caire alhambrista haguera captivat el regust renaixent de l’època? Però no va ser així, la dolçaina sonava tota sola amb l’única companyia del tabal.
En aquells anys és significativa la utilització de la dolçaina per part del conegut dolçainer d’Alcoi Bene Ripoll Peidro (1907-1999), que a banda d’amenitzar les festes populars dels barris d’Alcoi, era membre de la agrupació Unió Musical (clarinet), el qual incorporà l’instrument tradicional en les desfilades de moros.
Es van fer reproduccions de la seua dolçaina curta (un poc més curta que les tradicionals valencianes) per a interpretar, per part de companys de banda i xaranga que tocaven altres instruments de vent, una obra sols per a dolçaina:
Xitxi i pa, marxa mora oïda a la guàrdia mora del cap de l’Estat el General Franco en la seua visita a Alcoi en 1943. 7A més, utilitzaven altre model de dolçaina (en fa, més llarg), per a tocar dos marxes acompanyant la banda a les quals els compositors van afegir paper per a aquest intrument ( Fransemp i Llanero i President), fins la arribada dels anys vuitanta.
La reserca de sons ètnics i més autèntics fa que al voltant dels anys setanta, un grup de músics de la banda Primitiva compren una série d’instruments del Marrocs (les dolçaines marroquines) i les fan servir acompanyant l’Entrà dels moros.
6 Costumari Català. Joan Amades. El curs de l’any. Salvat editores S.A. Barcelona Vol. 3 7 La xaramita en Alcoi (Carles Pitarch, Bene Ripoll, 1999)
A partir de l’any 1974, quan el dolçainer de València Joan Blasco va fundar la primera escola de dolçaina a Algemesí, s’esdevé un punt d’inflexió dins del món de la dolçaina. Deixa de ser un instrument del passat, de tradició oral i familiar. Comença a gestar-se una llavor que va desembocar en la formació de les colles de dolçaina, i posteriorment de les escoles relacionades amb aquests grups musicals, que imiten a les formacions musicals de carrer que existien fins aleshores: les bandes.
L’eclosió de la utilització de grup de dolçaines com a un element més de la pròpia banda la trobem a partir de 1982, on el mestre Amando Blanquer estrena la seua Marxa del Centenari. La casualitat va fer coincidir al compositor, que en aquells temps dirigia la Banda Municipal d’Algemesí, amb el grup de dolçaines de l’escola d’aquest poble, i va escriure un paper específic per a aquells dolçainers, que vingueren en formació ben nombrosa per a l’estrena.
El sentiment progresista i nacionalista que va surgir durant la transició democràtica, inclús romàntic8, va ajudar a que començaren a proliferar les escoles de música tradicional (dolçaina bàsicament) per les nostres terres. La primera colla de la comarca que va actuar en Alcoy va ser la Xafigà de Muro, en el capità dels Maseros del 1984, agrupació que estrenà l’any següent Xavier el Coixo al seu propi poble, icona de la música festera per a dolçaina, i que tantes vegades em sentit pels nostres carrers anys després.
Pocs anys més tard, veiem com en Alcoi naixen diferents grups de dolçainers i tabaleters: La Degollà, a partir d’un grup de festers de la filà Realistes; La Cordeta, com a membres de La Primitiva i que reprenen l’empra de la dolçaina per a la interpretació de Uzul el m’selmeim; i d’altres grups, tots ells, que van prenent protagonisme dins de la música festera actual amb les seues actuacions, ja siga sols o acompanyant a les bandes.
El primer problema (i lògic) al que es van enfrontar aquells dolçainers era el de la falta de literatura per al propi instrument. La seua fisonomia arcaica el fa ser 8 “La dolçaina i la Festa, història de encontres i desencontres”(2010). Xavier Miralles Martines un instrument difíci d’execució, però li dóna un aire ètnic (ja siga medieval o musulmà) que el fa ser dessijat per als festers, per a més autenticitat als boatos, i poc a poc comencen a veure la llum les primeres marxes mores i cristianes per a dolçaina. Unes per necessitat (els dolçainers estaven àvids de peces per a interpretar); altres gràcies a l’aparició de concursos que promouen l’ampliació d’aquest repertori (com els de Muro o Algemesí); siga per la raó que siga els compositors comencen a descubrir la dolçaina com a un membre útil dins de la banda. Encara que al mateix temps que es produïa aquest procés, la necessitat d’incorporar-se a les desfilades va fer que es feren molts arranjaments per a dolçaines de peces de banda que ja existien i que no tenien paper dins de l’obra:
La barreja de dolçaines amb una banda de música és un treball d’una gran riquesa tímbrica però d’una gran complexitat. Un instrument de fabricació primitiva enmig d’un conjunt instrumental molt més evolucionat comporta que la seua immersió es faça de manera ben precisa i estudiada. Per tant, la simple adaptació a dolçaina de melodies de marxes mores o cristianes que no compten amb aquest instrument en la seua instrumentació original, sense el permís de l’autor, potser no siga un acte que vinga a engrandir la partitura sinó que més be ve a transgredir-la. 9
Afortunadament aquest fet cada vegada està menys utilitzat, ja que contem amb un ampli repertori propi en l’actualitat, però que va fer que la dolçaina es reivindicara com a un element més de la música festera.
Com tots els inicis, la cosa no va ser fácil. Han estat necessaris trenta anys de millores en la construcció de dolçaines estandaritzades i de gran qualitat d’afinació (no hem d’oblidar que antigament cada dolçainer tenia la seua pròpia dolçaina totalment diferent a la d’un altre). També s’ha utilitzat el nombre de dolçaines d’una forma més visual i grandiloqüent (“quantes més, millor”) que efectista, ja que no es controlava el volum del resultat (l’esnobisme de la Festa i les modes fan que de vegades el criteri del fester s’impose al del director) . Així mateix, encara es debat quina seria la millor ubicació dins de la formació bandística, en la que trobem disparitat d’opinions, i es deixa a la voluntad del 9 Simposium de Música Festera de la Vall d’Albaida 2001, Jose Rafael Pascual Vilaplana. director de la banda. Afortunadament també, ens trobem en una època en la que estem arribant a un millor equilibri en nombre i posició dels dolçainers.
Actualment, el perfecionament de l’instrument i la gran millora del mètodes d’ensenyament que han fet pujar de forma considerable la qualitat dels intèrprets, fan possible que els autors augmenten també la dificultat de les peces a interpretar. No obstant això, el desconeixement per part d’alguns compositors del registre i la dicció de la dolçaina fan que arribem de vegades a límits de virtuositat a l’hora de poder tocar-les, cosa que a nivell de grups, la gran majoria amaters, fa difícil la vida musical dels dolçainers: aguts insuportables, digitacions impossibles, passages esgotadors, etc. Per això cal una mica més de coneixement de l’instrument a l’hora de compondre peces per a dolçaina. I no només com a instrument que reforça la melodía, sino, també, i perquè no, com a element empastador dins de la textura musical, com ja comencen a fer alguns autors.
Altre problema en el que es trobem és la manca d’assaig conjunt entre els dolçainers i la banda, que en la majoria dels casos coincidixen per primera vegada interpretant la peça musical justament a l’hora de la desfilada, cosa que perjudica sensiblement el resultat final, que com diria el mestre Jose Rafael Pasqual Vilaplana, “Acabem fent una música funcional exempta de qualitat artística. Hauríem de dignificar la música festera al carrer. Interpretar música al carrer implica per part dels músics tota una acurada preparació prèvia”.
Encara ens queda molt per recórrer i millorar la situació de la dolçaina en la Festa, però esperem que el camí ens porte a una regularització i normalització de l’instrument dins del gremi musical.
Josep Pons Martí
Mestre del Grup de dolçainers i tabaleters La Degollà
En 2011, Paco Amaya era el vocal de música de l’associació de San Jordi, i va promoure el I Simpòsium sobre música festera en Alcoi, participant diferents ponents relacionats en els diferents elements musicals: les bandes de música (President de la Federació Valenciana de bandes de música), boatos i acompanyaments de percussió (Angel Luís Ferrando), compositors, (Paco Amaya), la dolçaina (J. Pons), els ballets…es va celebrar a la filà Vascos, amb gran afluència de públic i de representants de la música i del món fester.